10/5/10

Un dia d’aquells que vas al cine i en comptes de crispetes et demanes un clipper gegant de 83 cm d’aquells que fan una flama de dos pams i l’utilitzes per cremar la pantalla just en el moment en el que apareix la imatge d’aquell castell en el que vivies de petit. Doncs això, un dia d’aquells ella obre la boca i jo li fico la mà a dins i apreto i apreto i la tinc ficada fins al colze i fa molta mania perquè abans estava humit de la saliva i els sucs gàstrics i feia pudor però ara ja tot està ple de sang i les convulsions son cada cop més violentes però tot i això esgarrapo l’estomac des de dins i el forado amb dos dits, els suficients com per poder-lo agarrar amb força i estirar i estirar fent pressió amb l’altra mà i un peu damunt la seva cara aixafant-li el nas i enfonsant-li l’ull i estirant i estirant fins que el meu colze torna a sortir d’aquell lloc calent però fastigós i després en surt el braç sencer i la mà tancada fent pressió sobre l’estomac foradat que porta amb ell les entranyes que fins ara no havien vist encara mai la llum. Un dia d’aquells en que una amiga t’emmerda fent una cervesa rere l’altra i despertes entre una bassa de sang i vòmits i merda que serveix d’excusa a un paio que acaba d’arribar per ficar-te una pistola al cap i emmanillar-te. Un dia en que la truita dona voltes i més voltes, tantes que acabes marejat i tot es torna inconnex com un somni mal somniat i la pluja no fa olor a melancolia i el pati de l’escola no et retorna a la infància sinó que tot és simplement mareig i les idees no existeixen, tant sols existeix el que flueix no saps on, no saps d’on, però que ficant-te la mà al cap notes aquell bony que t’ha sortit quan el poli t’ha donat un cop de puny damunt l’orella per que deixessis anar l’estomac d’aquella que un dia t’havia fet riure, o potser és fruit del tumor que no saps si encara t’han de diagnosticar. Doncs era un dia d’aquells quan vaig trobar una caixa de pastilles buida i no hi havia ningú a qui preguntar si havia estat jo qui l’havia buidat. Com que no trobava jo buscava i buscava i el que vaig trobar va ser una llibreta negra en la que no podia escriure res ja que no tenia pàgines, tant sols tenia un botó rodó de color vermell que res tenia a veure amb el que vosaltres us esteu imaginant ja que no tenia res a veure ni amb el que m’estic imaginant jo ja que el vaig prémer i de cop, al cap d’una mil·lèsima de segon, res.

4 comentarios:

  1. La ràbia és blava. Ara entenc perquè el matí s'ha llevat amb un to taronjós radioactiu. Que no et van dir de petit, no toquis -caca-?

    ResponderEliminar
  2. Masses sensacions per un mateix dia^^.

    ResponderEliminar
  3. M'encanta el teu to, espontani i a la vegada tan contundent. Ofegar-me llegint tot i no fer-ho en veu alta.

    Com quan veig Requiem for a dream, que en acabar-la tinc sempre la sensació d'estar drogada, ara em sento marejada i amb l'estòmac remenat, o esgarrapat.

    ResponderEliminar
  4. Alyebard, hi ha tantes coses que no podia tocar que ara m'hi empastifo fins i tot la cara.
    Massa sensacions Maria, ja ho dius del cert.
    Que bé m, poder fer tenir sensacions com aquestes, gràcies!!!

    ResponderEliminar